La llibreta Viatgera

La mà arrugada de l’avi m’estrenyia la meva amb força mentre les campanes repicaven a l’església. Era dia de morts a Kont i la plaça del poble era tan plena de gent que era difícil caminar-hi sense ensopegar amb algú. Semblava que els ciutadants de Kont s’haguessin multiplicat sota les pedres. I jo petit i escanyolit com era, havia d’anar saltant entre els peus i les cames de la gent com si fos una cursa d’obstacles.

Mirava amunt sovint per comprovar que l’avi encara era allà. Però ell mai mirava avall. La seva vista es perdia confosa entre les muntanyes de sorra que hi havia davant les portes de l’esglesia. La gent hi clavava espelmes blanques. Una per cada familiar perdut. L’avi en duia 6. La mà lliure que li quedava s’aferrava amb força a un patac on les guardava, i semblava que mai es decidiria a encendre-les.

Com si retardar aquell moment li donés més temps amb la mama, amb la iaia o l’Isaac. Ell sempre havia preferit aquell mocós, era el petit de la família, el graciós. El que sempre feia que les nits acabessin en riures. Però ja no hi havia riures a Konnt. Només el record mut dels que van morir quan aquell drac maleït va decidir encendre el poble en flames. Ningú parlava d’aquella nit, l’únic dia que ens permetíem el record i alguna llàgrima era el dia de Morts. Després tot tornava a una calma trista, un dol silenciós que el poble no havia pogut viure, ni plorar.

Recordo l’olor de la cera cremada i encens. El murmuri suau del capellà que caminava entre la gent resant i demanant als set deus que acollissin les nostres ànimes. L’àvia només resava a un deu, l’únic segons ella, però això tan sols ho sabíem a casa perquè si ho hagués dit algun cop fora de casa segurament no hauria viscut per tenir fills ni nets. Ningú a la família sabia ben bé d’on venia, ni els seus orígens. Un dia deia que provenia dels freds i àrids prats del sud, altres deia que venia de l’est, on el sol es pon rere el mar…

La veritat és que l’avi la va trobar un dia al mercat, bruta i afamada i li va donar un tros de pa de la parada del seu pare. Això li va costar una pallissa, però li va fer-se guanyar l’amor de la seva vida i una família que havia arribat a ser gairebé perfecte. Una llàgrima em va recórrer la galta i me la vaig eixugar de seguida.

Jo no plorava, ni per la mama, ni pel papa ni per l’Isaac. Aquell record de l’àvia, però, resant a casa agafada a aquella creu seva… em va fer una punxada al cor. Ella era l’única que m’havia arribat a entendre del tot. S’ajupia i em mirava als ulls, i em deia “Avui resaré a Sant Anton perquè t’ajudi amb l’exàmen” I ella sabia que no hi havia sant ni déu que em pogués ajudar amb aquell exàmen… però mai perdia la fe en nosaltres.

Tenia clar que ells no tornarien i volia encendre les espelmes el més aviat possible. Per què tan aviat com ho féssim i recitéssim tres vegades cadascun dels noms jo seria lliure. El dia de morts era l’únic de l’any en què ningú, completament ningú, treballava. Fins i tot els animals semblaven respectar aquella norma no escrita, ni una truja de part ni un cavall malalt. Aquell dia la terra descansava i nosaltres, els nens, teníem un dia lliure per sortir a jugar entre els camps del poble.

Creuàvem la plaça en silenci, la remor suau de noms ens envoltava, quan l’avi va parar en sec. Un home panxut i alt ens havia aturat. Primer vaig pensar que devia ser un vell conegut de la família que ens venia a saludar, però quan vaig aixecar el cap em vaig trobar amb un nas d’àliga que m’apuntava directament a mi. Li vaig fer un petit somriure nerviós, i poruc, i l’home em va retornar un frunziment de celles.

Qui era aquell senyor corpulent? Però no vaig tenir temps de dir res perquè l’avi li va fer un cop de cap en senyal de salut i em va estirar ràpidament cap al carreró estret que duia cap a casa. Mentre m’arrossegava, amb una rapidesa impròpia, jo mirava enrere encuriosit i descobria la mirada fixa, encara, d’aquell parell d’ulls profunds i intrigants.