La llibreta Viatgera

Només els nobles de Meribel tenen por de ser qui són. A Meribel ser noble o rei no et garanteix una vida plena de vins i riqueses, tan sols et garanteix la certesa que el dia de la teva mort pot arribar més aviat del que esperes. I jo ho havia après de ben petita. La mare va plorar com si el món estigués a punt d’acabar quan vaig fer deu anys i vaig participar per primer cop al dia de Reis.

El vespre abans, la Dora va preparar els meus plats preferits. Ànec amb taronges i galetes de gingebre. Vam sopar juntes la mare i jo. El pare va unir-se a la taula per les postres, feia dies que no sortia del seu despatx i em va semblar que tot era un somni, el millor dia de la meva vida.

Què havia fet de bo per merèixer aquell privilegi que guardàvem tan sols a la nit de Nadal? Aquella nit no em va importar la resposta. Però al matí quan la mare em va llevar i encara era ben entrada la nit vaig començar a entendre que alguna cosa no anava bé. Els seus ulls vidriosos brillaven a la penombra mentre m’acariciava la galta per despertar-me.

– Bianca, nina, t’has de llevar. – La seva veu ofegada, les mans tremoloses… no vaig atrevir-me a dir paraula. I entre la son i el nus que se’m començava a fer al coll tan sols vaig ser capaç d’assentir i incorporar-me lentament.

– Té, agafa aquest tros de pa, i beu aigua abans de marxar. – Els ulls a poc a poc s’anaven acostumant a la tènue llum, mentre la mare em passava el got. – També és important anar còmode, les sabates, les mitges, una bufanda… Tens el xal? – Però no semblava que em parlés a mi. Xiuxiuejava per ella mateixa sense parar, enumerant una llista infinita de coses que jo m’havia d’endur… Endur a on?

– Pensa en tot el que hem après juntes d’acord? Te’n recordes? – Es va ajupir per mirar-me directament als ulls, esperant una resposta ràpida.

Oi tant que me’n recordava. La meva mare m’havia ensenyat a saltar a corda, a córrer ràpid com si ens hi anés la vida. M’havia fet la primera trena de guerrera, i havíem passat nits amagades l’una de l’altre camuflant-nos a la natura. Amb ella havia après a caçar i encendre un foc… Cada dia aera una aventura des de que tenia ús de raó. 

Per primer cop vaig sentir pànic. No la por de caure al barranc mentre perseguia guineus, ni la por que el Jan s’hagués acabat la llet. Un neguit intranquil que em feia tenir els pèls de punta i el ritme accelerat, com si tot passés a una velocitat incontrolable.

Desesperada pel silenci, em va agafar pels costats i em va sacsejar. Per què semblava que era qüestió de vida o mort si recordava o no els nostres jocs? Per què de sobte aquells jocs m’havien deixat de semblar una simple manera d’entretenir la canalla?

– Sí, si… caçar conills, amagar-se com un camaleó, encendre una foguera… – Vaig enumerar a poc a poc i amb incertesa totes les coses que em semblaven importants, mirant la mare esperant que em digués si és que hi havia alguna cosa que m’estigués perdent.

I així, entre presses i silencis tensos, vam sortir del palauet i vam entrar a la carrossa. Abans, el pare em va fer un petó a la galta i em va fer una mirada trista i esperançada alhora que no vaig saber interpretar. Un orgull que relluïa al fons dels seus ulls cansats.

Quan miro enrere i em veig en aquells moments encara em sorprenc de la innocència que guardava. De les coses que no coneixia, de la ignorància infantil encara del que havia de venir. La Bianca que va tornar a casa passat el dia de Reis no era la Bianca que havia marxat.