La llibreta Viatgera

L’hivern havia arribat a Konnt sense avisar. De sobte, una boira densa s’arrapava als camps; els arbres blancs i sense fulles creaven un ambient gèlid, i el cel cendrós feia preveure que les migracions aviat començarien.

Si et quedaves prou temps a l’intempèrie, les orelles es gelaven i el fred es colava sota la pell com si fossin mil tenalles. Les fulles de la tardor quedaven glaçades i de sobte tot relliscava; els camins es tornaven perillosos i les carrosses deixaven d’arribar.

Feia poques setmanes que havíem celebrat el dia de morts. I jo em sentia completament deslligat del record de la meva família. Havien existit realment? Amb prou feines podia recordar les faccions dolces de la mare… Era rossa? S’hauria assemblat a mi l’Isaac? De petits érem com dues gotes d’aigua… Però qui sap?

Jo sabia des de feia deu anys que aquell hivern seria diferent. Havia desitjat moltes vegades que no arribés mai, però ara que tenia els vint-i-un, em sentia preparat. Fins i tot sentia el pessigolleig de la il·lusió inundant el meu torrent sanguini.

Vaig mirar al voltant i vaig tancar els ulls per sentir el silenci matiner que m’envoltava. La brisa suau, el so de l’aigua xocant contra les pedres, furiosa, del riu que havia estat el meu refugi, el repic llunyà de les campanes que donaven la benvinguda al dia…

Aquell poblet havia estat casa meva des de que tenia ús de raó. La vida s’havia tornat monòtona des de que, als 14 anys, l’avi em va fer començar a treballar al camp. Jo no havia nascut per ser un camperol i l’avi ho sabia, però preferia pensar que el meu destí mai es faria realitat.

I per això, després del dia de morts d’ara fa 10 anys, se li va instal·lar al rostre una màscara de preocupació que mai va arribar a deixar enrere. Jo no ho entenia, fins que amb l’arribada del següent estiu les carrosses van tornar i amb elles aquell home estrany que recordava fugaçment.

El seu nas punxegut mai va abandonar els meus records, i quan el vaig tornar a topar al mercat la seva imatge de seguida em va tornar per complet. Era ell, no hi havia dubte. Em vaig quedar amagat rere la parada de la fruita, entre dues capçes de pomes i m’el vaig quedar mirant una bona estona.

Uns passos enèrgics rere meu em van arrencar del meu record. Vaig girar el cap ràpidament per mirar d’on venien, i llavors la vaig veure. M’hauria agradat marxar sense trobar-la. M’hauria agradat evitar dir adeu… O potser no? I potser per això m’havia entretingut més del compte amb el meu comiat silenciós.

Quan va ser a poc més d’uns centímetres, vaig poder veure els seus ulls vidriosos, i vaig saber que la meva pau duraria poc. Que el meu viatge aniria acompanyat d’un profund sentiment de culpa. Em va abraçar i va enterrar el cap al meu coll.

“Marxes doncs?” Ho va preguntar, però no va semblar pas una pregunta. Era un retret.

La vaig mirar fixament, mentre els nostres nassos s’acariciaven. Mai li havia arribat a dir fins a quin punt l’estimava, mai li havia confessat fins a quin punt la trobaria a faltar. Mai m’havia demanat cap explicació. Suposo que era cristal·lí per a ella fins a quin punt jo estava bojament enamorat.

I suposo que ella havia assumit que aquell enamorament boig, que aquelles paraules no dites, significaven que els nostres destins estaven entrellaçats. Que no importava si jo havia nascut per ser genet, si jo era l’últim o el primer de la meva dinastia.

“Sempre seràs tu.” Les últimes paraules em van estrènyer la gola.

Hi ha veritats difícils de dir. Admetre que sí, que era ella l’única capaç de trasbalsar-me de cap a peus… I tot i això deixar-la allà, al bell mig d’un camp buit i gelat, mentre jo em girava per pujar al llom d’en Targ… Vaig sentir per primer cop a la tendra edat de vint-i-un anys com el meu cor es trencava.

Però era necessari marxar. Així estava escrit. No volia viure en un món sense l’Ivi i alhora no hi hauria món on viure si no marxava. Mai havia tingut el valor d’explicar-li. Em semblava que si verbalitzava tot allò, de sobte tot seria real.

Pensava que si no ho deixa mai passaria, que potser tan sols eren disbauxes de joventut. Així que simplement li havia dit que volia estudiar i veure món, que necessitava viure aventures, i ella havia assumit que eren somnis esbojarrats de joventut, el que sempre es diu i mai s’acaba fent.

I mai m’havia atrevit a dir-li la veritat. Fins a quin punt estava escagarrinat. Fins a quin punt em pesava el pes que duia a l’esquena. Li voldria haver explicat la meva història, el meu destí, voldria que entengués que marxava per ella i no per desitjos estúpids de joventut.

“Torna!”

Des de la muntura, la vaig mirar per últim cop. Els meus ulls anegats de llàgrimes es van topar amb els seus dos orbes blaus. Vaig assentir breument en silenci mentre li demanava al meu drac que se m’endugués d’allà el més ràpid possible.

Era tot culpa seva. Si no fos per aquell imbècil de nas abrupte, mai hagués hagut de deixar l’Ivi enrere. Si aquell dia de morts no ens l’haguéssim topat, si la curiositat no m’hagués fet perseguir-lo al mercat anys després… “Sí, sí…” Però cap de les alternatives em feia odiar realment l’Oraci.

Va ser el primer que em va parlar de la meva mare, el primer que em va dir d’on venia i perquè havia sobreviscut estranyament l’atac del drac. Va ser qui finalment em va presentar el Targ, i qui em va narrar les seves històries. A partir de llavors, les nostres històries.

Un llegat familiar que arribava a mi trencat per un segle d’avantpassats que es negaven a acceptar qui eren absorts per la por. Però jo havia acceptat amb entusiasme aquella herència des del primer cop que els meus ulls es van creuar amb el meu drac. Vaig saber llavors que seria ell i no cap altre, qui guardés literalment una part única de la meva ànima.