La llibreta Viatgera

L’ànec amb taronges i les galetes amb gingebre s’havien tornat una tradició des d’aquell primer dia de reis. La mare deia que em duien sort, perquè era gairebé un miracle sobreviure la primera vegada. Però per mi va ser molt més dur el segon any. Sabia el que m’esperava i estava aterrida. A partir del segon cop, però, es va convertir gairebé en un joc de nens, i de fet els adolescents que aconseguien repetir fins al tercer gairebé sempre sobrevivien fins als divuit anys, quan per fi érem lliures d’aquella maledicció.

Seiem a taula en silenci, la mare em somreia des de l’altra punta. Li brillaven els ulls amb una il·lusió insòlita en la nit que precedíem. Feia anys que només hi havia llàgrimes per aquella vesprada, però aquell any era diferent. Per fi semblava que la tortura estava a punt d’acabar. Tot i que això no era ben bé cert. Sota el vestit morat ple de bordats daurats que arribaven a terra ma mare amagava una panxa que no la deixava caminar.

Era increïble que després de tants anys s’hagués tornat a quedar embarassada, i per mi era impensable que al cap de deu anys hagués de veure passar el meu germà per aquella agonia. Se’m feia un nus a la gola i se m’inundaven els ulls només de pensar-ho. Jo havia sobreviscut any rere any a base d’enginy, i gràcies a una força de voluntat que havia heretat sens dubte de ma mare però… i si el nou membre de la família no heretava aquells talents? Valdria més, si volia sobreviure.

Em vaig acabar fins a l’última galeta i em vaig aixecar ràpidament. Em vaig acostar a ma mare i col·locant la mà sobre la panxa vaig xiuxiuejar “Fins aviat petit, espera’m aquí dins”. Ma mare va aixecar la vista fins a trobar-se amb els meus ulls. “Te’n recordes?” va dir, saben que sí, que sabia perfectament com caçar, com amagar-me com deixar que el temps jugués a favor meu…”És clar!” I li vaig fer un petó al front. “Cuideu-vos molt, descansa i somnia amb els angelets” I així vaig marxar.

L’endemà em llevaria ben d’hora sense despertar ningú i marxaria sola. Vaig descobrir després del segon cop que no dir adeu era molt millor que sentir la tristor dels meus pares en partir. Semblava que gairebé em donessin per morta i jo em volia sentir viva i capaç. Necessitava sentir-me forta, necessitava creure que el destí estava de part meva.I així divuit anys després, vaig partir com els últims cinc, sola i preparada pel que estava a punt de viure.

La boira blanca sempre aferrada al llac gelat cada cop era més a prop. Just a l’entrada del camí marcat amb torxes hi havia dos genets sobre dos dracs enormes guardant-ne l’entrada. El primer cop, quan vaig veure els dracs vaig entendre que el que estava a punt de passar no podia ser bo. Ara entenia que els dracs eren necessaris per evitar que els participants tornessin enrere.Només hi havia una sortida, i no era la porta d’entrada.

Quan les trompetes varen sonar, els veterans vam ser els primers a començar a córrer endinsant-nos al bosc. Sabíem que quan abans arribéssim al llac gelat més possibilitats de sobreviure. Era gairebé la part més difícil. Travessa-lo sense que una esquerda traïdora et fes enfonsar en les aigües gelades era complicat, i encara es tornava més complicat quan una tropa de trenta persones hi havia de passar també. En el millor dels casos si arribaves massa tard trobaves trossos de gel inconnexes i nens cridant morint literalment de fred.

Vaig travessar el llac de les primeres, i per sort no vaig haver de saltar entre blocs ja esquerdats. En tornar a trepitjar terra ferma vaig entretenir-me a mirar un segon enrere. Vaig veure l’Alistair molt a prop. Li vaig fer un petit cop de cap en senyal de salut, i ell em va tornar un somriure tranquil. Els seus cabells recollits en una trena li conferien un aspecte amenaçant, però era l’únic en qui realment confiava. Necessitava saber que estava bé. Per mi aquell tros era, amb diferencia, el més complicat. No era una persona especialment hàbil i sinó hagués estat per ell, el primer any hagués mort congelada.

Vaig tornar la mirada endavant per veure per fi entre la boira el pont penjant. Un podria pensar que aquella era la part senzilla, però just abans del pont hi havia un camp de Mirtils. Els mirtils et fan entrar en un trànsit d’al·lucinacions que a molts els fa embogir. Quan notes que el cap comença a volar cal centrar-se en les coses que coneixes que són certes. Molts corrien sense solta ni volta cap al barranc i es perdien en la fosca. Jo havia après a perseguir els conills pel camp, sabia que els conills eren reals i un conill no salta pel barranc. Solia atrapar-ne algun i quan el tenia entre les mans em centrava en el seu tacte suau a les mans i així caminava amb el cap embotat pel pont.

Però aquell dia la bogeria em va atrapar desprevinguda, no vaig ser capaç d’aterrar els meus pensaments, de perseguir conills ni molt menys d’atrapar-ne cap. De sobte l’únic que podia imaginar era el meu futur germanet o germaneta corrent per aquell camp i precipitar-se al buit. I jo corria rere seu per detenir-lo i no l’atrapava i cada cop corria més i més ràpid. El barranc s’apropava a mi, però no vaig deixar de córrer en cap moment fins que vaig sentir que no hi havia terra sota els meus peus.