La llibreta Viatgera

Els exs no s’obliden. Punt final.

Però si el meu blog acabés així malament aniríem. Tot i que la realitat, l’única que jo conec, és que els exs perduren per sempre en el record. De vegades els oblidem per una temporada. Si tenim sort, i és prou llarga, fins i tot ens sembla que per fi l’hem esborrat del tot.

I llavors un dia qualsevol, una cançó de Vanesa Martín, l’olor d’un estrany al carrer, o el Google recordant-te el dia D de fa deu anys, et retornen a l’única certesa, i és que no, no l’has oblidat.

I la seva imatge torna nítida, com si fos ahir, l’últim cop que el vas veure. Avui, a la Paula del present, li sembla surrealista. Perquè la Paula d’avui té parella, una parella que s’estima tant, que la fa tan feliç que sembla irreal.

Una parella que m’ha fet descobrir passions insospitades, que m’ha donat ales i que m’ha fet riure fins que se m’han adormit les galtes. I així i tot… com si la Paula d’avui no tingués res a dir-hi, torna la visió d’aquell estrany i els sentiments afloren i et trobes enyorant aquell amor perdut.

És en aquest instant quan tot sembla fràgil, quan tot es fa inconnex, quan les preguntes s’amunteguen al cervell. Què hauria passat si… Com seria la vida si no hagués… Serà feliç… I la més important… Soc feliç? I d’entre totes, la resposta de l’última és la més sagrada.

Tant s’hi val què hauries fet, com hauria acabat tot si… El que és rellevant és, si després d’aquests anys per camins separats, has aconseguit trobar la ruta que t’ha fet sentir en pau. És clar que el sender pot ser de vegades costarut, i d’altres el sol picarà massa, però… va en la direcció que la Paula volia?

Jo diria que sí. Hi ha una Paula de fa molts anys que en mirar enrere es qüestionava cada passa presa. Hi ha una part de mi que encara recorda els judicis dels quals m’he determinat culpable i hi ha una part de mi que encara no em perdona haver estat, tot sovint, el meu pitjor enemic.

Implacable, sovint decideixo que no valc prou. No em semblo prou bona en massa coses, no em sento mereixedora de tot el que he assolit. Fa uns anys aquesta part de mi hauria creat una sensació d’incertesa, de pors, d’angoixes que avui soc gairebé incapaç de concebre.

He pres males decisions, sí. M’he odiat per estimar qui no hauria, m’he odiat per deixar-me tractar com ningú hauria, m’he perdut entre les fosques i he callat quan hauria d’haver cridat. I així i tot ara miro enrere i em compadeixo de mi mateixa. I decideixo reemplaçar l’odi per tendresa.

Perquè la Paula de fa uns anys va prendre totes aquelles decisions basant-se en les eines que tenia a mà, segons els seu entendre. Vaig fer el millor que podia donades les meves circumstàncies, coneixements i creences.

I per això avui, quan els records tornen els accepto amb un somriure i entenc que els sentiments que emergeixen amb ells no són els que la Paula d’avui té, sinó que venen com un eco del passat, un dol apagat, un reflex del que fa uns anys m’hagués agradat que fos etern.

Ara ni tan sols puc imaginar-la. Si em fessin escollir entre la meva vida llavors somniada i el que tinc ara mateix la decisió seria tan senzilla que se’m fa difícil recordar en quin món havia jo desitjat viure.

Els exs no s’obliden. Però això no vol dir que estiguem disposats a desfer el camí per tornar al punt de partida. Els exs no s’obliden. I el seu record fa real el sender nou que ara recorres.”