La llibreta Viatgera

Totes les histories comencen en un punt i acaben en un altre. La teva i la meva van començar en un altre i van acabar al mateix punt. Tant es així que no recordo en quin moment ens vam conèixer. Tan sols recordo en quin moment ens vam oblidar. Vaig alçar la mà i vaig endur-me el got a la boca. Sabia que aquell petit got contenia la clau per esborrar tot el que havíem viscut, per dur-me de nou a aquella pau que tant enyorava.

No em va tremolar la mà al empassar-me’l. I ara ja tan sols recordo haver begut l’oblit i no tinc ni idea del per que. Sé que el vaig veure, i que segurament tenia una bona raó per fer-ho. Fa anys que la gent ho fa, ja no s’estilen els drames romàntics, ni les dècades de patiment. Ja no cal dur al fons del cor la persona que ens va fer patir, ni pensar-hi mai mes.

Mai més eren molts anys a Kallex. La vida dels nostres abraçava generacions de la vida dels humans i per això feia segles que havíem descobert el poder de l’oblit. Al meu mon durant milers d’anys la vida havia estat trista. Quants dels nostres s’havien enamorat d’humans caducs, que morien al cap de poques dècades.

Quanta tristor i patiment ens havia estalviat aquella petita beguda? Quants cops els Kax havien destruït mons enduts per la ràbia i la impotència… No érem una espècie violenta, ens agradava la vida dels petits essers que ens envoltaven, però quan un Kax s’enamorava… Em vaig recollir el cabell en una cua davant del mirall intentant distreure els meus pensaments.

De qui em devia haver enamorat jo?

 La imatge al mirall em retornava el meu retrat sense embuts ni miraments. El color de la pell d’un Kax canvia amb el temps, la meva encara era lila, volia dir que encara em quedaven molts aprenentatges a absorbir. A mida que envellíem, el color ens canviava. Naixíem blancs. El blanc tot ho reflexa, a mida que creixem ens tornem violetes, blaus, verds… i així es com la nostra vida va lligada a la llum.

Em vaig recórrer amb la mà el meu primer tatuatge. Es el que marca el pas a la joventut. Ma mare havia decidit dibuixar-me una flor que naixia sota la meva orella esquerra. La flor representa esperança, vida nova. El primer tatuatge mai el triem, el trien per nosaltres. Recordava la por que havia tingut quan me’l van fer.

Vaig mirar el segon. El segon es el primer que ens deixen decidir. Es fa en la il·luminació. Vivim tants anys que la maduresa no arriba després de la joventut, passem diverses etapes abans. Vaig decidir que si ja duia una flor, el millor era mantenir cert equilibri i em vaig fer la mateixa flor a la banda dreta.

Feia molts anys d’aquella decisió estúpida. Ara semblava un jardí i fins d’aquí unes quantes dècades no podria afegir-hi alguna cosa que em fes semblar més feroç. Al recórrer aquell últim tatuatge amb la mà vaig sentir una fiblada forta. “Ahhhhh!! Què??” Vaig cridar internament al sentir-ho.