La llibreta Viatgera

El sol es ponia a l’horitzó i adquiria tons rosats que es reflectien sobre els camps de cotó. Vaig mirar enrere i la vista em va tornar un paisatge completament diferent. La foscor havia començat a cobrir la glacera que arribava fins als confins de Konnt. Tot semblava gris i trist.

Vaig fer que en Targ aterrés als camps, a la vora d’un rierol. Vaig aprofitar per omplir les cantimplores abans que es fes tard i vaig fer un petit foc. Duia una mica de pa que l’avi havia posat al patac. Estirat a terra mirava el cel obert.

Què s’hi amagava? Era el primer cop que estava tan lluny de casa. Fins llavors tan sols havia sobrevolat els voltants del poble. L’Oraci no creia que fos necessari fer grans tirades per preparar el meu viatge, però jo em sentia infinitament perdut.

Tot el que tenia era un mapa antic i un parell de llonganisses. L’Oraci m’havia fet entrenar durant anys. M’havia ensenyat a llegir i a escriure. Deia que “Tot, tot, tot a la vida està escrit, tan sols ens cal saber llegir”. I llavors callava i em deixava sol amb una pila de llibres.

I així em va mantenir entretingut durant anys, dient-me que no li dones voltes a res. Descobrint històries antigues, amagades en llegendes, i contes per a nens. Petits trossos de veritat que l’Oraci em feia rellegir fins que en treia l’aigua clara.

I mentrestant entrenava amb dagues i l’arc. Em feia córrer a hores intempestives quan acabava la meva jornada al camp. Deia que la ment d’un genet ha de ser curiosa i àvida de saviesa, però alhora resilient davant l’adversitat.

Quan els músculs em fallaven, i la pluja i el fred se m’havien calat fins a l’últim os, quan creia que la vida no podia ser més cruel, i que tot era en va… En aquell instant l’Oraci venia em donava un cop a l’espatlla em picava l’ullet i deia “Vinga va! Una altra?”

Vaig aprendre en aquella època tot el que ara sé sobre el meu regne. Coses que no sabia però que sospitava. Com que no sempre havíem tingut aquella por atroç als dracs. Que no tot s’havia resumit en un embogiment sobtat d’una colla de bèsties que havien decidit cremar el nostre món fins a les cendres.

La vida havia estat crua i trista per aquestes criatures antigues. Aquest era el seu imperi i a poc a poc, enduts per una fe irrompible, l’església dels set Déus els havia fet recular dels seus dominis. Els havien caçat i perseguit. El Cardenal havia ofert grans recompenses per aquells que duguessin ous de drac a les seves mans.

A poc a poc l’espècia s’havia vist abocada a l’extinció i els que varen quedar, enduts per una bruma de desesperació i odi, van encendre tots i cadascun dels pobles i van cremar cada una de les criatures que hi habitaven. I els fills perduts varen pagar els fills perduts.

Vaig notar com la respiració se m’accelerava i una escalfor intensa irradiava del meu pit. A l’alçar la vista em vaig trobar un Targ en posició d’atac, com si hi hagués algun perill a prop. Jo sabia que no hi havia cap perill inminent. Des de que va saber de la seva història, l’història dels seus avantpassats, no suportava que jo hi pensés.

Per ell era reviure la història de la seva espècie, la seva família. Una família que ja mai coneixeria. I per això havia d’anar amb compte de no rumiar-hi gaire. El vincle entre un genet de sang i el seu drac és com un canal amplíssim per on les emocions es colen fàcilment.

“Has d’aprendre a controlar el drac Saül! Has de poder tancar el canal, has de poder-te aïllar sempre que així ho decideixis” Aquell vell panxut ho havia repetit mil vegades, però el canal continuava allà, ample com sempre per poder compartir cada petit sentiment, cada pensament fugaç.

Amb vint-i-un anys, ja hauria d’haver après a dominar-ho, però m’era impossible. La teoria del vell Oraci era que aquell petit drac mancava d’ensinistrament, que segurament jo estava fent part de la feina però ell no. És perillós no poder tancar la porta. Si el drac s’enfades massa podries arribar a cremar en flames des de dins.

El primer cop que l’Oraci m’ho va explicar vaig tremolar com un nen. Vaig sentir per primer cop que potser no estava preparat. Que aquella “petita” aventura potser m’anava gran. Però ja era massa tard, perquè va ser també el dia en què vaig creuar la mirada per primer cop amb en Targ.

Va ser tan magnètic que vaig sentir com tot callava, la terra semblava lluny dels meus peus, i tan sols podia mirar al fons d’aquelles dues orbes negres i profundes. Ja era bastant més gran que jo, i em va semblar la criatura més fascinant de la terra.

El seu cos era cobert d’escames tornassolades en colors verds i grocs, no era precisament discret, però tenia la cara fosca fins al coll. Era elegantíssim, esvelt, amb unes ales que tot i replegades li penjaven amb gracia als costats. No recordo quan em vaig adormir, però recordo com em vaig despertar.

Els ulls més blaus que he vist mai em miraven a pocs centímetres del meu nas.

“Eh tu!, desperta! Estàs als meus camps!” En Targ es va despertar de cop i veient aquell petit individu cridar-me es va alçar amb tot el seu cos rígid i li va bufar una petita advertència. “Mmmm, si clar, ara marxem. Disculpa, ens hem adormit i…”

“Però quina poca vergonya! Has vist què li heu fet al meu camp!?” Em vaig girar per veure la gran porció de terra on havia dormit el meu estimadíssim company. Vaig posar els ulls en blanc… no havíem fet ni dos-cents quilòmetres i ja ens havíem ficat en problemes.

Aquell noi no s’adonava que no era bona idea cridar a un genet de sang. No per mi, jo en aquella època era poc més que un camperol amb un entrenament de dubtosa reputació. El meu drac, però era una altra història. Protector com ningú, als seus joves deu anys, ja en feia 4 com jo, i escupia un foc que tot ho fonia.