La llibreta Viatgera

Estimada Paula,

Avui, 10 de març del 2024, t’escric per felicitar-te els cent anys. Són les vuit de la tarda i acabo de tornar d’esquiar. No sé si te’n recordaràs, però volia ajudar-te a fer memòria sobre com t’agradava la sensació del fred a la cara mentre baixaves les pistes a tota velocitat. Frenar a últim moment i poder veure les vistes gelades des del remuntador.

Com estàs tu? Com t’ha anat la vida? Vull que sàpigues que no tinc cap expectativa, que avui, a punt de fer trenta anys, m’està bé tot. Que espero que estiguis feliç amb el que has aconseguit, que estiguis envoltada dels que t’estimen, i que hagis pogut viure una vida plena d’aventures.

Quines aventures has viscut? M’agradaria saber si has decidit tenir família, fills, una casa, o si vas decidir comprar una autocaravana i anar a veure món. Si vas prioritzar els fills i vas decidir quedar-te a casa cuidant-los o si vas voler treballar per convertir-te en la futura CTO d’alguna empresa…

Sincerament, totes les opcions em semblen increïbles i tan sols desitjo que escollissis la que escollissis poguessis recorre-la acompanyada dels que més t’estimes, el Ricard, el Killian, l’Helena, el Cesar, el Gerard i la Tonia, i amb una mica de sort que poguessis continuar gaudint molts anys de les persones que han estat el teu nord en tot moment, la mama, el papa la tieta i el tiet.

Avui no m’imagino una vida sense tots ells, però potser tu, als teus cent anys l’hagis hagut de viure molts més dies dels que jo voldria. Perdre la iaia, la iaiona estimada, va ser un cop terrible, una tristor angoixant. Deixa’m enviar-te una abraçada forta fortíssima, per tots aquests dies grisos que de segur has hagut de travessar per continuar el camí marcat.

Tot comença i acaba, però jo encara no estic acostumada als finals i em fa por no ser prou forta. Espero que hagis trobat les forces on jo encara no les sé veure, i que a les penes punyalades t’hagis fet valenta. Que el cor no hagi parat mai de bategar pels que t’envolten, i no hagis deixat mai d’estimar. Que hagis estimat amb bogeria.

Emprenc un camí que potser em durà lluny de la família i espero que en aquest futur que encara veig incert, sàpigues trobar la manera de fer-te present en la vida del Kilian, que li facis descobrir el món, que compartiu les passions per la neu i les motos, i que l’ensenyis a volar. Que el puguis dur de vacances als llocs més increïbles i li puguis fer viure moments que no s’obliden.

Sigues per ell, el que per mi va ser la Tieta Teresa.

Estic segura que ho hauràs estat, i que tindràs la seva mà agafant la teva en els millors moments que visquis. No tinc gaires coses a dir-te la veritat, perquè estic tranquil·la avui amb mi mateixa i sé que faràs en cada moment el que millor saps fer, escollir el camí correcte. No sempre escollim el fàcil, però sé que escolliràs el que ens dugui més lluny.

I aquest camí que certament em faràs patir i suar, serà el més maco que mai ningú hagi viscut. Perquè mai ningú serà jo, ni tindrà els amics que jo he tingut, ni la sort de tenir la família que m’ha tocat, ni mai ningú sabrà del tot el que he sentit ni viscut, però jo sé que tu vella amiga saps exactament qui soc, i saps exactament què soc.

Una ànima lliure, amb ganes de volar, d’explorar, de ser millor cada dia. I sé que avui, potser el cos no et deixa, o el cap no t’ho permet, i potser et sentiràs arrugada i atrotinada. Potser et fa mal fins l’últim os i et sentis inútil. Si et sents així recorda com t’estimaves la iaiona. Malgrat la seva poca coordinació, malgrat els moments de confusions, malgrat tot, perquè tan sols mirar-la als ulls veies la bondat infinita, i senties l’escalfor del seu cor.

No cal tenir un cos perfecte, ni una ment brillant per transmetre tot això. Així que oblidat una mica d’aquest afany nostre de perseguir la perfecció. Sigues compassiva de tu mateixa, deixa que els altres et cuidin, tant com tu els has cuidat mentre has pogut, i no tinguis mai por de deixar aquest món sense haver-hi deixat petja perquè estic segura que has marcat profundament els cors dels qui t’han envoltat.

Dorm plàcidament quan arribi el moment, deixa que tot s’ompli de calma, i estigues tranquil·la que no hi haurà retrets, tan sols amor. I recorda si et conforta, la teoria de Schrödinger, i que potser en un altre multivers tan sols acabes de néixer i encara tens molta guerra per fer.

Una abraçada fortíssima,

Paula