La llibreta Viatgera

Vaig sentir el buit sota els peus, i de sobte la caiguda inevitable. Vaig pensar en la mare, en el pare i en el meu germà. En tot l’amor que no havia pogut donar, en tots els moments que em perdria. I mentre el meu cap es mentalitzava per dir adeu em vaig adonar que no estava caient.

Que la sensació de vertigen havia desaparegut per complet. Vaig mirar avall espantada, pensant que potser ja m’havia acomiadat del món, però de sobte vaig sentir que volava per sobre el precipici. Com? Ingràvida, volava simplement com si fos una fulla caduca. I balancejada per una brisa suau vaig acabar aterrant de nou sobre l’herba.

En tocar de nou a terra vaig començar a tremolar descontroladament. Què coi havia passat? Havia vist centenars de joves caure per aquell precipici, i jo, en canvi… N’havia sortit levitant? No estava cent per cent segura si no havia estat una al·lucinació per culpa dels mirtils, però a l’aixecar la vista i trobar-me l’Alistair en estat de xoc, vaig sortir de dubtes.

“Tu… ho has vist oi? No ha estat una al·lucinació…” El que va passar després em va sorprendre encara més. L’Alistair en un tancar i obrir d’ulls em va agafar la mà i em va estirar corrents cap al pont. Entenia que l’Alistair volgués acabar la prova com més aviat millor, però mai havíem fet la prova junts, sempre anàvem cadascú pel seu compte.

Un cop a l’altra banda del pont, amb la respiració encara agitada, va parar en sec. “Ho han vist Bianca, ho han vist!” No entenia res. Qui ho ha vist? La resta de joves de la prova? I què han vist exactament? Un miratge? “I què? Què han vist? Què ha passat?” No ho entenia ni jo. “No ho saps?” Semblava incrèdul mentre investigava la meva expressió.

“Vols parar! Pots dir-me què està passant?” Em va tornar a agafar la mà i em va tornar a estirar cap al bosc. “No hi ha temps Bianca, has de sortir d’aquí, has de desaparèixer” Sempre m’havia semblat un noi amb el cap centrat, però clarament la imatge que tenia de l’Alistair no era gens acurada. S’estava comportant com un llunàtic. “Encara queda el riu, i les hidres, com vols que desaparegui?”

Un no pot desaparèixer el dia de reis. O arribes a la meta o mors, però mai escapes. És ben sabut que els que escapen no troben millor consol que la mort, així com tampoc el troba la seva família qui serà exterminada per tal de reparar l’ultratge a la corona. “Conec una sortida, just abans del riu, si segueixes el corriol fins als peus de la muntanya hi veuràs una cova, t’hi pots amagar fins d’aquí uns dies i…”

“No! No penso deixar els meus pares enrere Alistair!” “No hi ha temps, no tens temps, no ho entens?” És clar que no ho entenia, vaig alçar una cella començava a estar molt enfadada. “No entenc res en realitat! Però espero que entenguis això, no penso deixar que els hi passi res. Arribaré a la meta i després ja veurem”

Els ulls de l’Alistair semblaven a punt de sortir de les seves òrbites. “Moriràs!” I vaig veure com li brillaven entre la fosca, com si estigués a punt de plorar. Li vaig estrènyer la mà. “Si no he mort al precipici no crec que avui sigui el dia” I el vaig estirar cap al riu amb un mig somriure a la cara. Em va fer gràcia veure aquell homenot genuïnament preocupat per mi. Sempre havia pensat que vivíem en un món despiadat on ja ningú es preocupava per ningú.

Les proves que quedaven eren relativament senzilles. Quedava travessar el riu, la prova que més m’agradava. Els companys intentaven travessar-lo de cop amb el corrent de costat. Jo, en canvi, em deixava endur pel riu fins a arribar a una petita platja. Un cop allà la contracorrent em donava un petit espai on sortir. Tan sols calia recórrer uns quants metres riu amunt per tornar al camí.

Un Alistair contrariat i mut em va seguir riu avall, i vam arribar junts al portal de l’Hidra. Els seus set caps de serp ens miraven amb ulls curiosos. Suposo que no era normal que dos joves decidissin fer la prova junts. “Avui en venen dossss, haurem de fer la prova messss difisssil”. Tot consistia en una endevinalla, si la responies a temps podies passar… Si no, et tornaves pinso de serp.

“Què éssss que té un cor que mai batega, un llit que mai descanssssa, i unessss paretssss que mai ssss’aixequen? Elssss valents ho cerquen, elssss covards el temen, i elsss ssssavis el coneixen. Què éssss?”

Un cor que mai batega. Vol dir que és mort, té parets, té un cor… els savis el coneixen… Havia de pensar de pressa, la paciència no era el fort de les Hidres. Els covards el temen… i vaig recordar com els covards temien el recorregut que hem de fer, els valents, en canvi, el buscaven, i els que ja s’hi havien enfrontat i sobreviscut el coneixien… Havia de ser… “El Laberint” Vaig tancar els ulls esperant saber si havia encertat.

L’Hidra va bufar amb les seves llengües viperines, i es va apartar. L’Alistair em va mirar sorprès. “Mai ho encerto tan de pressa” Va semblar que deia per si mateix. Vam arribar diria que els primers a la taula on hi havia la prova de sang. Una petita agulla sobre un paper que ens esperava. Era l’últim cop que ho faríem i el cor em bategava a una velocitat inusual.

Em vaig punxar el dit polze i vaig deixar que una gota de sang caiés sobre el pergamí. L’Alistair va fer el mateix. La calma de la vesprada ho inundava tot. Ara només ens quedava marxar a casa. No haviem mort, tot i les pors de l’Alistair. I vaig respirar alleujada, tot semblava ja un malsón llunyà. El vaig abraçar enduta per l’emoció, però en comptes de tornar-me el gest es va posar tens.

“Ho sents?” Vaig parar l’orella… no se sentia res de res. “No… què se suposa que…” Es va girar i va començar a escodrinyar cada racó, i em va estirar de sobte rere els arbustos que hi havia més enllà del clar. “Shhhh, ja venen”