La llibreta Viatgera

I llavors t’adones que tot ha desaparegut. El pis és buit, l’eco hi ressona, i et preguntes quines coses queden, ara que els records han volat. És com si el relat de les nostres vides s’hagués escrit sobre aquells mobles, enredat entre els llençols i aferrat a les fotografies.

I ara em sento nua. Com si les meves vestimentes fossin l’armadura d’una Paula que ja no conec. Desprotegida de qualsevol veritat, quina és la meva història? Per què marxo, quin és el motiu d’abandonar la meva terra, la meva família, els meus amics?

Quines coses em manquen, quines coses surto a cercar tan lluny de casa? Recordo aquell racó de lectura fabricat amb dos palets. El sol que feia mentre el Charly m’ajudava a polir-lo. La sang, suor i llàgrimes que va costar treure’n els claus.

També em ve al cap el primer sopar al piset asseguts a terra, sense coberts, menjant una pizza. Menys tu, Mariona, que vas decidir que volies una amanida. Una amanida que vas acabar menjant-te amb les mans per culpa de la meva falta d’aixovar.

Hi han passat els amics de la universitat, de la feina, la família, el meu estimadíssim fillol… I el pis, el piset, se sent tan buit… No hi queda ni tan sols la rentadora, ni la calaixera que vaig anar a recollir amb ma mare, en un carreró costerut del Carmel.

És aquí on he après a ser adulta. És amb tu que he descobert el món, un lloc terrible on les rentadores no funcionen soles i els plats no tornen màgicament al rentaplats. No tinc constància exacta del moment en què vaig descobrir que de fet m’agradava ser adulta, però estic segura que sense tu no hauria estat possible.

Al teu costat he trobat l’amor de la meva vida. Ens has vist descobrir-nos, enfadar-nos pels pèls de la dutxa, ens has vist fer l’amor i la guerra, i ens has vist estimar plegats les petites coses de la vida: una milanesa del Chalito, una abraçada al sofà i mil i una històries.

T’he odiat profundament també. Ho saps. Vaig odiar-te amb l’arribada del Charly i del covid. Vaig odiar les teves parets claustrofòbiques, vaig odiar els veïns que cada dia posaven música a les 8. Vaig odiar la teva falta d’espai i de balcó. Em vaig sentir atrapada entre les teves mans. De sobte el sofà no em semblava tan maco, el parquet no se’m feia tan càlid, i em sentia tan petita dins teu que gairebé m’ofegava.

I de sobte aquest odi s’esvaneix, com si mai hagués existit. Com si mai hagués odiat les bicicletes al mig del saló. I en canvi només en puc recordar els moments divertits: el somriure del Charly en sortir a pedalar, els dinars i sopars que hi he cuinat, els pastissos que hi he fornejat… I les raons de marxar s’esborronen, com si no hi fossin, o com si el pes a la balança es reduís de sobte.

“No s’hi estava tan malament”, “Només que el buidéssim una mica”, “Però… era tan barat.” I així, com un amor que no marxa mai del tot, com el síndrome d’Estocolm, un hi vol tornar un cop i un altre, i costa pensar que d’aquí a una setmana, un cop el deixi, l’hauré deixat per sempre. Que seran uns altres peus els qui el trepitgin, unes altres mans les que l’acaronin quan el rentin, uns altres ulls els qui mirin per la finestra que dona a les muntanyes de Montjuïc.

Pinto les teves parets per últim cop, i sento una pau nova. Com si renovar-te em renovés, com si aquest darrer acte de tendresa envers els teus ossos fos just el que necessitàvem per dir-nos adéu. Ma mare diu que és una estupidesa perdre el temps en aquesta feixuga càrrega ara que marxem i tenim tantes coses per fer.

Però passar el rodet suaument, amunt i avall, avall i amunt… em relaxa i em transporta 6 anys enrere, quan ho vaig fer per primer cop. Aquella il·lusió que em feia estrenar-te, ensenyar-te, gaudir-te. Santa innocència, aquelles ganes bojes de començar una nova vida, com si la vida no hagués ja començat. Com si la vida no estigués ja més que encetada.