La llibreta Viatgera

Un silenci va ser l’únic que ens va acompanyar. Vas apagar el llum, sense dir “bona nit”. La fosca em va abraçar mentre el coll

No vaig plorar aquella nit. Ni tan sols tenia ganes de discutir. Vas apagar el llum en silenci, sense dir “bona nit”. Vas donar el tema per tancat. El Joan havia tornat a la ciutat com cada 24 de desembre. I, com cada 24 de desembre, vam caure al son de Morfeu sense el petó reglamentari.

Ho arribaries a entendre algun dia? Suposo que no. Quin retret podria fer-te? Què et devia passar pel cap cada 25 de desembre? Els galets, els riures de la Carlota amb ma mare, i tu… i ell. La Carlota traient la llengua, tu picant-li l’ullet… S’assemblava a mi. Tenia els mateixos rínxols rebels i aquella mirada trapella.

Feia tant de temps de tot. Del petó. De la nit. De la passió que va arribar després… No sé exactament què buscava i estic segura que no ho vaig trobar. Enyorava la calidesa dels teus abraços, i la mirada que em feies anys enrere. I de sobte el Joan em va escriure. Tornava a ser a la ciutat. Feia anys que no ens vèiem.

Havia estat el meu amor de joventut. Un d’aquells amors frenètics i absorbents, com si el temps ens cremés a les mans. Sempre havia cregut que algun dia els nostres camins es creuarien de nou. De tant en tant l’enyorança m’atrapava i somniava que existia un món alternatiu allà fora on ell i jo seguíem junts. On jo havia decidit seguir-lo. Potser inclús un altre on ell havia decidit quedar-se.

Però les primaveres es succeïen, i les atrapava la tardor, i el temps rodava ineludible. Mai va tornar. I llavors tu. Amb la teva empenta, aquells ulls caramel, la mirada ametllada, i aquell cos d’escàndol… i el que va començar com un amor d’estiu a les piscines del CNAB es va convertir en una relació sòlida.

Em vas ensenyar que la calma del present era un regal meravellós. Em vas descobrir el Verdi i les nits de teatre al TNC. Em vas dur a veure la Fórmula 1, i em vas fer estimar per primera vegada el futbol. Vam construir una monotonia acollidora, recollida i càlida. Vaig deixar de tenir la sensació que sempre li anava trepitjant els talons a la vida.

I, poc a poc, sense ser conscient del moment exacte, aquells mons alternatius em van deixar de semblar tan increïbles. Triar aquell petit univers que havíem creat junts va ser fàcil. Les aventures que havia imaginat, el frenesí d’aquell romanç, tot em semblava llunyà. Una Clara que ja no existia.

Les peripècies que jo elucubrava eren molt més quotidianes. Un viatget de tant en tant a algun país exòtic. Un fill. Potser dos. Fins i tot tres! Sortir de tant en tant, inclús muntar un petit negoci. Una cafeteria. No una qualsevol, no. Havia de tenir llibreries fins al sostre i una escala per recórrer-la. Els dijous hi tocaria el saxofó un noi jove, amb boina.

—Clara?! —Dos parells d’ulls em miraven amb les celles alçades. Semblava que m’havia perdut en els records. —Vols cafè? —Ma mare tenia la tassa alçada i em mirava com si fos mig boja.

A la taula el Joan i tu m’observàveu. Sabíeu exactament on tenia el cap. La meva mare i la mare del Joan eren amigues des del primer minut que es van creuar a la porteria. I d’això deu fer prop de trenta anys. Ho sé perquè ma mare i mon pare es van mudar a aquest bloc just quan va quedar-se embarassada de la seva primera filla, jo. La Sagrario duia també el Joan a la panxa i vam decidir néixer el mateix dia.

El pare explicava, abraçant la Sagrario, que sort en van tenir de posar-se de part juntes! Perquè, qui sinó, l’hagués dut a l’hospital? I llavors la Sagrario li apretava la mà i, mirant-nos amb orgull, deia: “Quina sort de tenir-los.” I aquesta escena es repetia sovint el dia 25 de desembre, quan celebràvem no tan sols el Nadal, sinó també el nostre aniversari.

—Sí, mami, amb llet i sucre. —Em va alçar la cella, com dient “a bones hores”, però no va comentar res més.

—Deixa que t’ajudi, Carme —es va aixecar ràpidament, ell sempre perfecte.

—No cal, Joan maco, seu tranquil. —Tot i així, el Joan es va aixecar i va marxar cap a la cuina. Sentia la teva cama movent-se amunt i avall.

Em vas mirar posant els ulls en blanc i, en veu baixa i aguda, em vas repetir a cau d’orella: “Deixa que t’ajudi, Carme.” Vaig riure una bona estona en silenci, intentant que les convulsions de les espatlles no em delatessin. Les culleretes repicaven contra les tasses i les converses fluïen entre somriures continguts, però jo encara sentia l’eco de la teva burla a cau d’orella.

La Sagrario va passar el sucre amb un somriure a ma mare. Ella sempre cafè sol, i per contra ma mare, sempre amb dos terrossos de sucre, i si no t’hi fixaves, potser tres. Eren dues ànimes germanes que el destí havia decidit creuar. I jo, tot i els silencis, mai els havia volgut prendre aquella amistat.

Vaig girar-me cap a la nostra filla, preguntant-me si algun dia ella tindria la mateixa sort. Si trobaria, potser, algú que l’acompanyés en les seves aventures. Jugava amb els dinosaures sobre la taula, els sucava i els tornava a passejar per les tovalles. Totalment aliena a la tensió que es respirava a taula.

—Carlota, deixa de potinejar i menja’t el Cacaolat i les galetes. —Jo també començava a estar nerviosa i veure com ma filla deixava les estovalles de color marró començava a enervar-me.

—Tranquil·la, amor, aviat marxem. —Em vas acariciar el braç i vaig deixar que el contacte càlid m’embriagués per un moment.

—Clara?! —Vaig sentir el crit des de la cuina i, de seguida, se’m va tensar la columna. Què devia voler ara?— Pots venir un segon, si us plau?

Em vaig aixecar lentament. Era propi d’ell cridar-me a l’hora del postre. Normalment em duia alguna cosa per la Carlota d’amagat, i volia que jo li fes arribar.

—Joan, ja saps que no vull que em posis en un compromís. Saps que a ell no li agrada. —Vaig entrar remugant, i el Joan, acte seguit, va tancar la porta i em va mirar com feia temps que no em mirava. Amb cara de circumstàncies, amb afecte, amb enyorança.

Li vaig tornar una mirada plena de preguntes. Era una cuina relativament petita que feia efecte de passadís. Vam quedar tots dos molt junts. Massa junts.

—No és això. —Em va mirar esperant que li fes la pregunta. Però vaig decidir esperar. En comptes de continuar, va quedar-se allà com un estaquirot, mirant-se les mans. Es balancejava d’una cama a l’altra amb una inseguretat completament impròpia del jove valent que em va enamorar.

—Mai serà millor, oi? —Vaig alçar una cella.— Vull dir… algun dia em perdonaràs? Ja sé que potser… el que… és que no sé com explicar-te el que vull dir.

—Què vols, Joan? Què coi vols? —Perdo la paciència, no vull que tornem a discutir, però mai el podré arribar a entendre. Tan sols volia sortir d’allà. Feia massa calor i les parets suaven.

—Estic pensant en tornar. —Ho diu en veu baixa, ràpidament, com si això li tragués importància. El cop em deixa la gola seca, sense paraules.

—Que què?! No pots… ja ho saps que no pots tornar. —Em fa mal haver-ho de dir així, no vull ser la dolenta de la pel·lícula, però…

—Pensava que, potser, si tornava… que tot es podria arreglar, que potser… potser em perdonaries. Faré el que sigui, tot i més. Seré la persona que sempre vas voler que fos. —S’acosta a mi i m’agafa pels colzes.— Em perdonaries?

El miro. Callo. Em mossego la llengua. No explotis, Clara, em repeteixo. Ets a casa ta mare, al saló hi ha la Sagrario. Pensa en la Carlota. I intento respirar abans de contestar. Ho intento de veres, però el passat em pesa.

—La resposta és fàcil, Joan. No. Mai et perdonaré. És la teva filla, joder! —Les llàgrimes se’m van acumular de sobte, i vaig sentir com la gola se m’estrenyia de cop.— No la vas voler… ho recordes? Tu… no hi vas ser. —I la veu em va sortir quatre octaves més alta.

Les mans li rellisquen i deixa caure el cap. Esbufega i respira profundament. Es gira i continua fregant les copes que havia deixat a mitges. Amb la mà m’apreto les cervicals i el miro d’esquenes. Està encorvat com si li pesés el temps, i remuga, com si no el pogués escoltar, i m’adono que s’ha convertit en un complet desconegut.