La llibreta Viatgera

24 de Desembre.

El Joan ha tornat a la ciutat. S’hi quedarà fins el sis de Gener. Com sempre.

25 de Desembre.

Arribem a casa ma mare a la una. Hem sortit a les dotxe, com a tu t’agrada, prou d’hora per no agafar tràfic, prou tard per evitar passar més temps del necessari amb la familia.

Ahir a la nit quan la Carlota va anar a dormir, no ens vam quedar mirant Joc de Trons, ni em vas explicar com havia anat el primer dia del nou manager. Vas apagar el llum, sense dir “bona nit”. I vam caure al son de Morfeu sense el petó reglamentari.

Què et devia passar pel cap cada 25 de desembre? Els galets, els riures de la Carlota amb ma mare, i tu… i ell. La Carlota traient la llengua, tu picant-li l’ullet… S’assemblava a mi. Tenia els mateixos rínxols rebels i aquella mirada trapella.

Feia tant de temps de tot. Del petó. De la nit. De la passió que va arribar després… No sé exactament què buscava i estic segura que no ho vaig trobar.

Enyorava la calidesa dels teus abraços, i la mirada que em feies anys enrere. I de sobte el Joan em va escriure. Tornava a ser a la ciutat. Feia anys que no ens vèiem.

Havia estat el meu amor de joventut. Haviem fet junts l’Eurorail, de Barcelona a Grècia. Al nostre imaginari havia crescut la idea de la volta al mon. Haviem vist les postes de sol a Paris, a Padova i Atenes… I en quedaven tantes altres!

Sempre havia cregut que algun dia els nostres camins es creuarien de nou. De tant en tant l’enyorança m’atrapava i somniava que existia un món alternatiu allà fora on ell i jo seguíem junts. On jo havia decidit seguir-lo. Potser inclús un altre on ell havia decidit quedar-se.

Però les primaveres es succeïen, i les atrapava la tardor, i el temps rodava ineludible. Mai va tornar. I llavors tu… Amb la teva empenta, aquells ulls caramel, la mirada ametllada, i aquell cos d’escàndol… El que va començar com un amor d’estiu a les piscines del CNAB es va convertir en una relació sòlida.

Em vas ensenyar que la calma del present era un regal meravellós. Em vas descobrir el Verdi i les nits de teatre al TNC. Em vas dur a veure la Fórmula 1, i em vas fer estimar per primera vegada el futbol. Vam construir una monotonia acollidora, recollida i càlida. Vaig deixar de tenir la sensació que sempre li anava trepitjant els talons a la vida.

Sense ser conscient del moment exacte, aquells mons alternatius em van deixar de semblar tan increïbles. Triar aquell petit univers que havíem creat junts va ser fàcil. Les aventures que havia imaginat, el frenesí d’aquell romanç, tot em semblava llunyà. Una Clara que ja no existia.

Les peripècies que jo elucubrava eren molt més quotidianes. Un viatget de tant en tant a algun país exòtic. Un fill. Potser dos. Fins i tot tres! Sortir de tant en tant, inclús muntar un petit negoci. Una cafeteria. No una qualsevol, no. Havia de tenir llibreries fins al sostre i una escala per recórrer-la. Els dijous hi tocaria el saxofó un noi jove, amb boina.

—Clara?! —Dos parells d’ulls em miraven amb les celles alçades. Semblava que m’havia perdut en els records. —Vols cafè? —Ma mare tenia la tassa alçada i em mirava com si fos mig boja.

– Niña! Que estás empanada! -riu la Sagrario. – Pero buenu que la teva mare i jo ja sabem que això de tenir fills… és cansat! Bien cansado! – I suspira fort, com deixant anar el pes del mon. – Te acuerdas!? Que agessim fet sense el teu marido!

– Te’n recordes que quan vas arribar de Sevilla? El primer dia la porteria? Amb aquella panxota… hahahaha… gairebè et desmaies quan vas veure les escales… devies portar què? – mira el meu pare- 10 maletes?

-No mujer! Però amb aquella calor… tu diràs! Com per pujar 3 pisos… i embarassada! -té els ulls humits i es mira el Joan com recordant els millors anys de la seva vida. -Si no hagués estat per vosaltres…

– ¡Ay, Sagrario! Si no hagués estat per tu, dona! Li vas fer els jerseis mes bonics del món a la nostra Clara! I aquelles lentejas y migas por dios!

—Mami…- estic farta de les historietes- amb llet i sucre el café —Callen tots de sobte i ma mare em comença a retirar els plats. Per poder servir el café.

—Deixa que t’ajudi, Carme —es va aixecar ràpidament, ell sempre perfecte.

—No cal, Joan maco, seu tranquil. —Tot i així, el Joan es va aixecar i va marxar cap a la cuina. Sentia la teva cama movent-se amunt i avall.

Em mires posant els ulls en blanc i, en veu baixa i aguda, em repeteixes a cau d’orella: “Deixa que t’ajudi, Carme.” Ric una bona estona en silenci, intentant que les convulsions de les espatlles no em delatin. Les culleretes repiquen contra les tasses i les converses flueixen entre somriures continguts, però jo encara sento l’eco de la teva burla.

Miro la Carlota, preguntant-me si algun dia ella tindrà la mateixa sort. Si trobarà, potser, algú que l’acompanyi en les seves aventures. Juga amb els dinosaures sobre la taula, els suca i els torna a passejar per les tovalles. Totalment aliena a la tensió que es respira a taula.

—Carlota, deixa de potinejar i menja’t el Cacaolat i les galetes. —Jo també començo a estar nerviosa i veure com ma filla deixa les estovalles de color marró comença a enervar-me.

—Tranquil·la, amor, aviat marxem. —Em vas acariciar el braç i vaig deixar que el contacte càlid m’embriagués per un moment.

—Clara?! —Sento el crit que ve de la cuina i, de seguida, se’m tensa la columna. Què devia voler ara?— Pots venir un segon, si us plau?

M’aixeco lentament. És propi d’ell cridar-me a l’hora de les postres. Normalment em du alguna cosa per la Carlota d’amagat, i vol que jo li faci arribar.

—Joan, ja saps que no vull que em posis en un compromís. Saps que a ell no li agrada. — El Joan, acte seguit, tanca la porta i em mira com feia temps que no em mirava. Amb cara de circumstàncies, amb afecte, amb enyorança.

Li torno una mirada plena de preguntes. És una cuina relativament petita que fa efecte de passadís. Quan em giro quedem tots dos molt junts. Massa junts.

—No és això. —Em mira esperant que li faci la pregunta. Però decideixo esperar.

El silenci comença a ser incómode, i em poso a recollir engrunes amb el drap. Deixa el drap, i es mira les mans. Es balanceja d’una cama a l’altra amb una inseguretat completament impròpia del jove valent que em va enamorar.

—Mai serà millor, oi? —Alço una cella.— Vull dir… algun dia em perdonaràs? Ja sé que potser… el que… és que no sé com explicar-te el que vull dir.

—Què vols, Joan? Què coi vols? —Perdo la paciència, no vull que tornem a discutir, però mai el podré arribar a entendre. Tan sols vull sortir d’allà. Feia massa calor i les parets suaven.

—Estic pensant en tornar. —Ho diu en veu baixa, ràpidament, com si això li tragués importància. El cop em deixa la gola seca, sense paraules.

—Que què?! No pots… ja ho saps que no pots tornar. —Em fa mal haver-ho de dir així, no vull ser la dolenta de la pel·lícula, però…

—Pensava que, potser, si tornava… que tot es podria arreglar, que potser… potser em perdonaries. Faré el que sigui, tot i més. Seré la persona que sempre vas voler que fos. —S’acosta a mi i m’agafa pels colzes.— Em perdonaries?

El miro. Callo. Em mossego la llengua. No explotis, Clara, em repeteixo. Ets a casa ta mare, al saló hi ha la Sagrario. Pensa en la Carlota. I intento respirar abans de contestar. Ho intento de veres, però el passat em pesa.

—La resposta és fàcil, Joan. No. Mai et perdonaré. És la teva filla, joder! —Les llàgrimes se’m van acumular de sobte, i vaig sentir com la gola se m’estrenyia de cop.— No la vas voler… ho recordes? Tu… no hi vas ser. —I la veu em va sortir quatre octaves més alta.

Les mans li rellisquen i deixa caure el cap. Esbufega i respira profundament. Es gira i continua fregant les copes que havia deixat a mitges. Amb la mà m’apreto les cervicals i el miro d’esquenes. Està encorvat com si li pesés el temps, i remuga, com si no el pogués escoltar, i m’adono que s’ha convertit en un complet desconegut.