La llibreta Viatgera

Les violetes són símbol de memòria, record i amor etern. I és per això que aquest primer poema va per totes les dones que m’han fet créixer en un món ple d’estima, ple de moments inoblidables, ple de coneixement. Avui va per vosaltres, que vau crear un univers lliure el meu voltant, lliure de prejudicis, lliure a la imaginació infinita dels nens i increïblmenet màgic.

Sempre seràs la meva mare. Ja vam arribar fa temps a la conclusió que això no ho podríem canviar tot i les nostres eternes baralles. Però ets molt més que això. Ets la “mami” quan et vull fer emprenyar una mica, i la “mamiiii” quan t’he trobat a faltar. Ets la “marona” quan et trobes malament i t’abraço. Ets la “mamuuuu” quan et dic hola al telèfon, només de vegades, depèn del meu humor, i ets sovint la “mama” i només la “mama” perquè això ho diu tot entre nosaltres.

Va ser als teus braços que vaig dir les primeres paraules, vas ser tu qui em va ensenyar a pintar, a escriure, a somniar inclús a volar. Amb tu he après la importància d’aportar coneixements a les futures generacions… Ets el far que implacable mai s’enfonsa envers el temporal, la llum que il·lumina, el port on tornar a terra després d’un llarg viatge.

Vaig tenir també el plaer de conviure durant vuit anys amb una de les dones més valentes, divertides, i sàvies que m’he topat mai, la meva iaia. Ens va deixar ara fa uns anys, i encara avui l’enyoro cada dia, i de vegades encara la sento al cap, com si fos una veu tènue que m’acompanyarà per sempre.

Diuen que plorar els morts i trobar-los a faltar està bé, perquè és la manera que continuïn vius. Explicaré tantes històries sobre tu, iaia, als meus fills, que per ells serà com si t’haguessin conegut, i així continuaràs viva en el seu record. Tant de bo haguéssis pogut complir el teu somni de ser besàvia, tant de bo haver estat preparada abans per donar-te aquest plaer.

A part de conviure amb la meva àvia, cada dia puntualment a les 8 del vespre, quan plegava de la botiga, ma tieta passava per casa i així compartíem part de les nostres tardes sempre plegades. Allà vaig confessar els meus primers amors, vaig explicar les meves ambicions, les meves pors… allà va néixer la Paula adulta que avui escriu aquestes paraules.

És el primer cop que escric un poema, i m’ha nascut així improvisadament, després de menjar tiramisú en got a Itàlia i trobar a faltar tantíssim tenir al costat la meva tieta, i la família i unes ganes boges de tornar a viure un Cap d’Any plegats, prenent tiramisú del bo. Que n’aprenguin aquests italians! Així que això va també per tu tieta, per tota la vida que va néixer d’aquelles converses, per totes les abraçades i els riures que hem compartit.

Violetes

Que la vida, aquesta vella amiga,

companya malcriada,

ens faci riure encara.

Que la vida ens tracti compassiva

que ens abraci amainada,

cofoia, concisa, efímera.

Que la vida ens consoli

que la seva mà agafi la meva,

i el seu braç m’acaroni l’esquena.

Que la vida em deixi respirar els prats,

les oliveres i els pins d’aquest país retrac,

terra immensa, odiada, canviada, nostre.

Que la vida em deixi dir-te adeu,

adeu serena, adeu preciosa, adeu violeta,

no vagis lluny, ens veiem aviat.

Que la vida et digui el que mai he dit,

has estat una mare i una sabia,

has estat refugi, trampolí,  gràcia.

Que la vida et xiuxiuegi a cau d’orella

que tot el que he estimat,

tot el que he viscut,

ho he après amb tu al costat,

i si avui la vida em crema sota els peus,

i em mou a ballar, a viure, a aferrar-me als anys,

si avui la vida se m’acumula a les mans,

se’m fa brillant i estranya, i no em plany,

tot és per tu, violeta, tot és per tu,

per tu i tot el que m’has ensenyat.